Voràgine

Fugim de voràgines cícliques
que s'entrellacen tossudes
en huracans d'incertesa
de temporals permanents.

No hem entès encara
que precisament la fugida
és la voràgine més fidel. 

Seguim pensant que aturar-se
és renunciar i planem,
sense sentit, sobre enlloc,
sense pistes on aterrar
el dia que ens cansem de volar.

Serà segurament massa tard

quan acarem la realitat;

haurem oblidat d'on fugíem 

i on volíem arrecerar-nos.

No hem entès encara 

que precisament la fugida 

és la voràgine més fidel. 

Temorosos del dolor i l'amor,
la voràgine és la nostra benzina
filosofal, la inesgotable energia
d'una maleïda metzina
que anestesia la vida.

Retorn

Repenjada sobre la gèlida finestra,
el teu alè difumina el firmament
d'estels i pensaments.
En la fosca, tot retorna.

Després de setmanes d'estudi
tornes a casa, ben lluny i tan a prop.
La vibració del vidre,
un pont entre dos mons:
l'un conegut, desert;
l'altre anònim, multitudinari.

Fora fa fred, i vent.
Els arbres tremolen,
la lluna s'amaga.
Tot és silenci.
Dins només fa fred:
les dents repiquen,
les mirades es perden.
Tot és silenci.

A Barcelona resten les hores
i potser alguna persona.
Potser, sempre potser.
Instal·lats en les incerteses
el temps passa, i en cada corba
s'allunya el futur i torna el passat.

Mentre somnies un temps
que es dissol en els records
--una llar de foc i un canelobre
inútil i preciós-- l'horitzó s'encén.
Un rètol diu casa, un altre diu Nadal. 

No hi ha neu, ni rens, ni estels.
En l'eixordadora claror de leds,
tot és fosca i silenci.
És Nadal i tot retorna.

Brindis

Brinden les copes
plenes de cava
per acomiadar
l'any que es fon,
entre records i rialles.

En uns minuts
tot serà nou,

―com cada demà―

per no deixar de ser
nosaltres, com sempre.

Brindaran les campanes,
tot encetant la vida
d'un temps nou.
Un repic, dos repics...
fins a dotze lentes
besades de plom.

Llavors tot acabarà,
i tot recomençarà.

I quan mori el ressò
del metall passat,
brindaran els llavis
per les esperances
que es fan i es desfan
a cada instant.