Les hores

És allà on passàvem les hores

perdudes, i ara enyorades, que busco

petits retalls de temps, somriures joves,

esperances plenes i futurs llunyans.

És allà on passàvem les hores
vives, i ara enterrades, que veig
joves nosaltres innocents, il·lusos
somniadors de projectes irrealitzables.

És allà on passàvem les hores

plegats, i ara distants, que recordo

cafès, xerrades llargues i cels blaus,

transparents, com les mirades furtives.

És allà on passàvem les hores

recordades, i ara oblidades, que sec,
sol, mentre al meu voltant tot balla.
Privat de nosaltres, encara ens busco.

Entre pilars i solitàries passejades,
enmig de l'immens brogit vital, dansen

les llambordes en rítmiques petjades.
I jo fix,
               quiet,
                           aliè,
                                     relíquia mortal.

Torres de guaita

Quan cau el sol, rere la torre de guaita

el cel s'ataronja i els núvols prims
s'esfilagarsen. La brisa m'empaita.
Són les culpes, que baixen dels cims.

Les llambordes ballen i fem tentines,
orfes de sinceritat, fills de la correcció,
pares de la hipocresia; com nines
russes que temen l'acció i l'omissió.

Des de la torre algú mira al passat
i canta grans alabances falses,
i menteix sobre l'horitzó albirat.
Encegats, enlairem mancances.

Lentament, el taronja es va esvanint,

poruc, sota el pes del temps i la culpa.

El guaita ja no ens veu i, adormint

el temps, aviat oblidarà la memòria bruta.

Diguem qui vam ser,

diguem-ho ara que encara hi som

perquè demà res serà ver, 

només quedarà la culpa i el cel de plom.

Dubtarem

Algun dia passarà que obrirem les finestres per omplir-nos d'aire i l'aire ens xuclarà a nosaltres. I incapaços de sorprendre'ns, en un món en què tot canvia diverses vegades al dia, acceptarem resignats el nostre fat. Ballarem un vals heterodox i aeri amb el torrent d'aire i la gent ens prendrà per bojos (encertadament, no cal dir-ho) . I, incapaços de sorprendre'ns, encara demanarem un bis quan la música s'acabi. Així, flotant pels cels de la ciutat, anirem d'una banda a l'altra, sense rumb ni cap timó per prendre'l. I somriurem als núvols quan s'apartin per deixar-nos pas, aliens totalment al fet que no s'aparten sinó que els fem fora, insensibles a tot allò que passa al nostre voltant. I vindrà la nit i voldrem parlar a les estrelles fugaces que fugiran de nosaltres, empeses per alguna energia còsmica que no entenem però tampoc ens sorprèn. La lluna seguirà allà dalt, quieta, impassible, ben il•luminada, guardiana dels nostres secrets nocturns. I l'endemà, ben desperts i sense son, seguirem sense entendre res però encara sense sorprendre'ns de res. Passaran les hores i els dies i estarem sols, enduts pels designis del vent, potser guiats per les estrelles i salvaguardats pels secrets de la lluna. I un bon dia, quan ja tota la realitat sembli impossible apareixerà ell (o ella) i tornarem a sorprendre'ns i a dubtar de tot. El vent ens tornarà a casa, les estrelles i la lluna semblaran inassolibles i ens tornarem a fer preguntes sense resposta esperant descobrir alguna gran veritat. Llavors, i només llavors, quan obrim la finestra sense saber si ballarem un vals amb el vent o si simplement ens colpirà una alenada d'aire fresc, sorpresos passi una cosa o l'altra, podrem començar a entendre una mica més el misteri. Dubto, ergo, ...

Records

Petits mots xiuxiuejats
reverberen lliures i plens,
i els sentim gravats,
roents, a les nostres pells.

Ens sembla intuir una lloança
en suaus mirades inexpertes
quan la besada llisca animada
per les comissures obertes.

Sumits en la fosca, callem carícies
i refrenem implícites veritats.
Estimem amb temença, sense perícies
esclaus del present i dels passats.

Plorem petons i enyorem llàgrimes
desenfrenades de riures descontrolats.
I alhora som culpables i còmplices
de viure amb massa ganes, esbojarrats.

Amb el temps, el xiuxiueig s'esvaeix
però la pell roent encara crema.
El futur ens assetja tothora i creix
salvatge, desbocat, inexplicable dilema.

I ara les paraules reverberen buides
en catedrals de somnis viscuts.
Però tornen sempre, com a vides
alienes, com records absoluts.

Ofec

Respiraria el teu somriure
si els estels, al firmament,
brillessin al compàs del vent,
fràgils, de vidre.

Observaria la teva veu
si tot just fos setembre
i la platja, nua i de marbre,
es colgués de neu.

Resseguiria els teus ulls,
si no fos cec i sord,
pilot sense port,
escriptor sense fulls.

Escoltaria les teves passes,
si oblidés que a l'abril
les roses són roges
i les lletres enamorades.

I com que no respiro ni observo,
ni ressegueixo ni escolto,
ofegat dins el fel d'amargor
que traspua l'ànima bruta,
moro a cada vers.
Sàdicament,
i poc
a poc.

Viure

Plorem somnis que no hem viscut
i anhelem vides que no hem somniat.
Mentrestant, anem fent un camí robat
a les flors, les estrelles i el cucut.

Lliurem batalles que mai no existiran
i abandonem futures promeses secretes.
Mentrestant, afilem records i metes
rere el mirall on ens tancaran.

Somniem llàgrimes que cremen
i riem tragèdies que ens persegueixen.
Mentrestant, sentiments negres peixen
totes les noves que vénen.

Batallem lliures, sols i orgullosos,
i oblidem qui som i d'on venim.
Mentrestant, els capítols closos
ja no existeixen i, malgrat tot, vivim.

Plorem el cucut quan sona la campana;
Lliurem flors quan la vida somriu;
Somniem estrelles quan els déus dormiu;
Batallem, vius, quan ningú ens ho demana.