«Fear cuts deeper than swords.»
―Mai havia estat capaç de fer res de semblant. No he pogut evitar-ho, simplement no podia pensar en res més que en fer el que em deia el cor. El cap se m'ha col·lapsat i no servia per res.
―Però la pregunta clau és si te'n penedeixes.
―No em penedeixo de res del que he fet. Només em penedeixo de no haver actuat abans, de tenir por. El món és per als valents i temo tant aquesta parcel·la del món que tinc por, a actuar i a no actuar alhora. Suposo que la inacció és la sortida fàcil, una fugida endavant.
―M'encanta tot el que has fet per mi i estic orgullosa de tu, de com has canviat, de com m'has tractat, però…
―Sempre hi ha un maleït però. El millor de tot és que, per primera vegada, malgrat aquest "però" vaig seguir avançant. El pitjor de tot, que només m'hi vaig atrevir quan sabia que hi havia una xarxa. Ser valent quan tens els perills més o menys controlats no és ser valent és ser un hipòcrita, és una mostra de la poruguesa de l'esperit.
―Fins a un cert punt tenir por no té per què ser dolent.
―Quan la por esdevé pànic no hi pots trobar mai un costat bo. El pànic t'atura, et descomposa, deixes de ser tu perquè les pors et dominen. Les pors acaben essent el teu jo visible i el jo de debò (si és que existeix) es dilueix i es difumina, s'amaga i desapareix.
―Però jo l'he vist el teu jo. I a vegades desitjaria no haver-lo vist perquè… perquè… per això estem així
―No em pots dir això ara. No, ara no.
Va eixugar-se els ulls aqüosos mentre era incapaç de mirar-la a la cara. Mirava els cotxes, la gent que anava i venia de comprar, abolutament aliena al que passava en aquella terrassa, en aquella taula, en aquelles dues cadires, separades per mig metre i un abisme insalvable.
―Ara no em pots dir això. Si dius la merda de paraula, no pots dir-me que em vas veure alguna cosa; cada vegada que aquest "però" surt de la teva gola em destrossa les entranyes. Quan algú veu alguna cosa que no és capaç de verbalitzar haurien d'estar prohibits els peròs. Merda. Tot això em sobrepassa. Les coses bones sempre passen quan no som capaços d'assumir-ne les conseqüències.
―No t'hauria de fer això. A tu no.
―Però és a mi a qui li passa. I a tu. I als nostres mons, complexos, interrelacionats, plens de connexions, d'impulsos, i alhora buits de fets, buits de realitat. La realitat és buida si no és plena. I què vol dir plena? Doncs plena vol dir feliç, acompanyada, compartida, còmplice, satisfeta, sense més necessitat que la de gaudir l'instant. Ser feliç és impossible? Segurament, probablement és la gràcia. Desitjar l'inabastable, tot es redueix a això. I quan hi som davant i ho prenem amb les mans se'ns desfà. I mentrestant ja hem avançat dues estacions més, hem malgastat temps, forces i recursos. Total per a què? Per no res.
―Mai és per res. Malgrat el "però" jo agraeixo tot el que hem passat, tot el que ens passa. Però…
―Però hi ha un "però" gros, gegant. Impossible. Som incapaços d'esquivar-lo, ens el trobem de morros i ens hi estrellem. Xoquem i repiquem, una vegada i una altra. La diferència és que alguns hi anem en solitud i solitaris, mentre que per a tu la solitud només és aparent i mai és solitària. És per això que ets capaç de dir que el camí de la felicitat "mai és per res". Al capdavall ens assemblem més del que m'imaginava al principi. Jo vaig deixar enrere les pors quan tu vas fer els primers passos, però tu només et vas acostar perquè sabies que, malgrat tot, tenies la teva pròpia xarxa de salvació a casa.
―T'estàs passant. Estàs dolgut i ho entenc. Jo mateixa m'odio per haver-te portat a aquest punt però ara estàs sent injust amb mi.
―Potser sí. I què? Entre tu i jo només hi ha un però, una remota possibilitat de no res. Tant li fa tot. I al mateix temps sé que res del que acabo de dir és cert. Sóc incapaç de pensar que alguna cosa que t'afecti m'és igual. No, no m'és igual, per més que sàpiga que si fos així tot seria molt més fàcil. Vull el millor per a tots dos, malgrat tot.
―…
―…
―No t'ho mereixes això.
―Per què ho dius això? És clar que m'ho mereixo. No sóc humà com qualsevol altre persona? Doncs és evident que m'he d'enamorar i he d'odiar. Vull equivocar-me, errar una vegada i una altra, fins a la sacietat. Vull cometre tots els errors que m'he perdut fins ara per culpa de la por. Vull sentir totes les emocions: les bones, les dolentes i les pitjors.
―Jo sóc de les pitjors?
―Tu has has format part de totes tres, progressivament, i darrerament les ocupes totes tres tu sola. És fantàstic. T'aprecio, t'odio, t'adoro. No em pots fer sentir més coses. Per primer cop sento que visc, i tanmateix visc ara i em sé moribund demà. El "però" em mata i m'impedeix adonar-me com d'increïble és tot el que visc ara i aquí. La simple idea d'un demà plegats, d'un nosaltres etern, d'una vida infinita. Tot això, aquesta remota possibilitat que mai serà, m'impedeix veure-hi amb claredat.
―Jo no puc fer-ho però tu, pel teu bé, m'has d'oblidar.
―Ja ho sé, i ho intento amb totes les meves forces. I en sóc incapaç. De nou, tinc por. Por de què? Encara no ho sé ni jo. Sóc incapaç de trobar respostes dignes, que no siguin excuses barates, perquè per a això he de rebuscar ben al fons de l'ànima i no tinc esma per enfrontar-me a mi mateix. Mirar de saber qui és un mateix pot ser aterrador, per això la majoria de la gent es dedica a alienar-se l'esperit amb drogues, sexe i futbol. Per què creus que la gent ja no va a missa? Perquè allà la gent es fa preguntes i això no és trendy, és millor estar al dia de totes les nimietats de la vida social que no saber qui és la persona amb qui convius tota la vida. Oblidar-te? No podré fer-ho mai.
―Per què?
―Perquè en un moment donat em vas fer perdre la por com no l'havia perduda mai. Ni que fos per uns instants, crec que em vaig mirar al mirall i m'hi vaig reconèixer. Només per aquell instant de felicitat absoluta, per aquell instant místic, donaria la vida i tu, sense saber-ho, me'l vas oferir en safata sense demanar res a canvi. Tenia por i en segueixo tenint però ara sé que sóc capaç de no tenir-ne perquè ho he experimentat. "Feliços els que creuen sense haver vist" (Jn 29), doncs jo no sóc d'aquests. Jo fins que no he vist no he estat capaç de creure i fins i tot ara, encara a estones, dubto de la meva fe en mi. M'he adonat que només poden viure plenament els valents. Sense coratge la felicitat és només una màscara de gel, que es fon amb el contacte càlid del cos humà. Ser feliç és la qüestió i la pregunta clau és com. Amb tu havia trobat el coratge, creia haver trobat la valentia i una bona manera de fer aquest camí incert vers una felicitat indefinida.
Durant les respostes ella se'l mira sense creure's que tot allò estigui passant. En certs instants abaixa el cap, mira la taula i tanca els ulls per sentir-hi millor. És incapaç d'entendre perquè els està passant tot allò. Voldria poder anar més enllà però tot és massa complicat. La tristesa l'envaeix quan ell finalment calla. Té la impressió que s'ha buidat de debò, potser per primera vegada. Aixeca el cap, es miren fixament als ulls. Imago animi vultus, iudices oculi. "El rostre és el mirall de l'ànima, els ulls el seu intèrpret", deia Ciceró. En aquell moment els seus ulls interpretaven qualsevol música celestial imaginable. No sap si està preparada per a la resposta però abans que pugui repensar-s'ho se li escapen quatre paraules, una pregunta. La resposta és immediata.
―Em perdones aquest però?
―No, pitjor. T'estimo
Aquesta és la conversa que ell hauria volgut tenir, amb coratge i determinació, amb l'ànima oberta de bat a bat, exposada a les inclemències de la vida. Però…
