Capaltard

Feia molta mandra sortir de casa amb aquella calor. La xafogor abassegadora omplia cadascun dels porus de la meva pell i la suor corria, pràcticament a raig, per tot el cos. Després de tot un dia a casa, fent feina  i omplint fulls d'informació irrellevant, el cos em demanava treure el cap al món per sentir-me mínimament viu. Tot i que a aquella hora el sol ja havia decidit no fer-se notar tant, la seva presència surava a l'ambient caldejat. Sortir a córrer no era la millor opció però eren dos quarts de vuit de la tarda i lentament l'aire començaria a córrer, tot recordant-nos que les nits d'estiu poden ser delicioses ―si els mosquits ho permeten.

Conscient que costaria fer l'esforç físic, anava endarrerint la sortida a mesura que feia totes les accions indispensables per sortir al carrer. Canviar-me em va costar el doble del que és habitual perquè vaig tenir un dubte profund i existencial sobre si les samarretes verdes absorbeixen més la calor que les vermelles. Al final, cansat de rumiar absurditats, vaig optar per la samarreta blanca. Amb els basquets em va passar una mica el mateix: ¿nus simple i llaços dins la vamba o nus doble i llaços més curts però descontrolats? Vaig optar pel velcro, encara que sabés que perdia el poc atractiu que encara podia conservar. Tant me feia. A tres quarts de vuit no ho podia posposar més, vaig sortir.

A l'ascensor em vaig adonar que anava a córrer i no sabia cap a on em dirigia. De les tres rutes típiques vaig triar la que havia fet més vegades, la que pràcticament em sabia de memòria. Quan sortia del portal vaig mirar el rellotge, el vaig posar en mode cronòmetre i vaig pitjar el botó: un segon, dos segons, tres segons… Vaig començar a trotar: primer un peu, després l'altre; inhalar pel nas, exhalar per la boca; petites rotacions per destensar les espatlles; mirar a dreta i esquerra per relaxar el coll; fer passes llargues per agafar un bon ritme des del principi però sense forçar massa els músculs amb massa repeticions. Enfilo el carrer, giro a mà dreta i segueixo recte, pujadeta. Tot perfecte. Ara giro a l'esquerra però, ¿i si…? Una sensació de rebel·lia es va apoderar de la meva ment, torturada per un dia massa dur de feina, i s'aliava amb les meves cames. Vaig seguir recte, destarotant el pla concebut a l'ascensor. Volia fer la ruta número 1 i acabaré fent la número 3. En aquell moment encara no n'era plenament conscient però en el fons jo ja sabia que acabaria fent la ruta 3, que implicava una ascensió a la muntanya gens recomanable en aquelles dates. La pujada és el moment ideal per intentar entendre com he arribat fins aquí. Senyor, tingueu pietat perquè no sé el que em faig.

Estic en baixa forma, segons els meus càlculs arribaré al capdamunt uns cinc minuts més tard del que acostumava a trigar. Tot suma: la manca d'entrenament, la calor i la no mentalització prèvia. Però a mitja ascensió el guió torna a fer mitja volta. A l'altre costat de la carretera veig aquell camí mal assenyalat de sempre. ¿I si…? I ja hi tornem a ser, les cames van a la seva, la ment ja no pensa en res més que no siguin les pedres del camí i vigilar que no em rasqui amb algun esbarzer. Amunt, amunt, amunt. Giro el cap i obro la boca, extenuat i extasiat, però no, encara no. És massa d'hora. Com a mínim cal córrer mitja hora i queden cinc minuts. He seguit pujant, seguint els fils de les torres d'alta tensió. El meu panteix, les meves petjades i la vibració dels cables elèctrics són els únics sons discordants en aquella calma profunda, quasi total, tan antinatural per a un urbanita com jo. Pujo cada cop més lent fins que no puc més i deixo de córrer, no vull ni mirar el rellotge. Al meu cap només hi ha el cim, primer el més proper i després el següent, i després encara aquella esplanada des d'on hi ha d'haver unes vistes espectaculars. Finalment, quan sóc dalt m'aturo. Agafo aire i callo. Estic segur que els ulls em brillen, de cansament i d'admiració. Durant uns minuts el món es redueix al sol, a punt d'amagar-se rere un cim més baix, a la ciutat i a mi. 

Ben sol, allà dalt, noto com la ciutat és viva, es mou, res no s'ha aturat mentre jo pujava ni tampoc ara que ja sóc a dalt. Tot flueix, tot segueix el seu curs. Res no canvia pel fet que jo sí que canviï. Tot canvia quan jo canvio. Ja no seré capaç de percebre el món de la mateixa manera, almenys durant les properes hores. La sensació de soledat davant la vida ens fa sentir tan acompanyats… Ja no em cal inspirar pel nas ni exhalar per la boca però ho faig igualment. L'escena és emocionalment esgotadora, tant que necessito començar a baixar i fustigar-me físicament perquè les emocions ens esgoten mentalment mentre que l'esport ens relaxa. A mitja baixada de la muntanya, però, necessito aturar-me de nou. L'entorn agrest del capdamunt de la muntanya s'acaba amb l'aparició de deu grans pins que, repartits aleatòriament, es fan ombra els uns als altres. El sol ja és ben baix, a punt d'escolar-se a l'horitzó. M'adono que no és la ciutat que havia d'observar, sinó a la petita esfera de llum que ens marca el temps. M'acosto als pins, necessito tocar-los, sentir que malgrat els troncs inerts són ben vius. En palpo l'escorça, ben seca, i m'abstinc d'arrencar-ne un tros. L'acaricio suaument, li faig un massatge tendre i reparador. Aquest contacte m'anestesia i m'infon una pau suprema a tots els racons del meu cos. Sóc incapaç de pensar en res més que en aquest instant, solemne i privat. Tanco els ulls i ara sí que no sento a ningú, ni tan sols a mi mateix. Percebo aquell tronc, l'arbre i les pedres ben a prop de mi. M'omplo d'energia i m'adono que, sense cap mena de sentit, sóc feliç. Em giro cap a la ciutat sense mirar-la, en aquells moments és com si no existís. El capaltard se'ns tira a sobre, inexorablement. Les ombres es van fent cada cop més allargades. La meva ombra, però també la dels arbres, s'entrellacen i es confonen amb el pas del temps, unides precisament per la companyia d'un instant en soledat.

Converses a la vora del carregador

“a la nostra edat, ara que cadascun de nosaltres ha

esdevingut un petit amo d’una petita veritat…”

Quim Monzó

Quan desbloquejava el telèfon ja sabia que s’equivocava i ho feia amb la plena consciència de qui vol errar amb la intenció de sentir-se viu. Viure al capdavall és ―reflexionava ell― pensar, sentir, actuar i fracassar. L’èxit és efímer i només és possible després de molts fracassos; fracassar és, per tant, el camí per a l’èxit. Quin contrasentit tan malauradament certa!

Última connexió a les 22:35

Havia deixat el mòbil carregant-se a l’habitació abans d’anar a sopar i després de menjar s’havia entretingut una estona amb un programa de televisió. Era tan dolent que a la primera pausa es va retirar, a llegir, es va dir. No mentia del tot. Ja quan avançava pel passadís sentia la vibració del telèfon que indicava que algú li devia enviar alguna cosa. Quan el va desbloquejar, a la pantalla li va aparèixer un avís que deia: 44 missatges sense llegir de 3 converses diferents. Però a ell només li importava una de les converses, la que tenia només 2 missatges. Va obrir primer les altres dues. La primera era una discussió sense sentit sobre la darrera enquesta preelectoral (en aquell moment se li’n fotia absolutament), va tirar enrere i va obrir l’altra conversa. Tampoc era gaire rellevant, un dubte existencial absolutament irrisori sobre com calia presentar un treball (¿per què la gent insisteix a imprimir-los quan els poden entregar telemàticament?). Va fer el mateix que havia fet amb l’anterior, ja el contestaria després. Va encarar el missatge important, amb por i nervis, il·lusió i recança, amb moltes i gens de ganes d’obrir-lo; per què se li feia tan complicat? Al capdavall només eren lletres, grafies formades per centenars de píxels que, malgrat tot, li provocaven aquell torrent d’emocions. Sabia que quan ho llegís quedaria atrapat per un estrany embruix. Aquelles paraules l’obligarien a respondre una i altra vegada, entrant en una dansa circular, en un piloteig infinit, en què només la son podia vèncer els seus dits i el seu tecleig incansable.

Per armar-se de força sempre observava la seva fotografia, en blanc i negre, somrient, com qui no ha trencat mai un plat i amb els rínxols caient-li lleugerament pels costats. Mirava amunt com si tingués ganes de volar ben lluny, cap a un cel blau i lúcid on poder fer realitat els seus somnis. I qui sabia si els seus somnis l’incloïen a ell o només era una de tantes valls, rius o muntanyes que es trobaria en la seva volada. Sempre es fixava en aquella rialla feliç, la d’algú que se sap vivint la vida al màxim, sense grans pors perquè la por ens fa presoners dels nostres malsons. Per inèrcia, sempre acabava fixant-me en el seu nassarró; si t’hi fixaves bé, aquell nas xato li donava un lleuger toc entremaliat que la feia ―semblava impossible― encara més atractiva.

En línia

Va decidir-se a entrar dins la conversa tement, com cada dia, que aquella eufòria inicial podia esvanir-se en qualsevol moment. La màgia té aquestes coses, arriba quan menys te l’esperes i es fon enmig d’un núvol que apareix per sorpresa. Tenia tantes ganes de contestar-li el missatge i, alhora, tenia tanta por a no saber dir les paraules idònies. Per on començar? Escriure el seu nom sempre li donava una valentia extra. Només va escriure una paraula: Èlia. I tal i com la va haver enviat dues paraules aparegueren al costat del seu nom: en línia. Havia de seguir escrivint, ella deuria estar frisosa al davant de la pantalla, tan lluny i tan a prop, ben present encara que no la pogués veure. Els seus dits van començar a moure’s a dos centímetres de la pantalla, cercant la frase que l’introduís en aquell món fantàsticament espantós, ple d’il·lusions i tan buit de probabilitats. Al final es va decidir i el seu dit polze va encertar la primera lletra de la frase, en una acció que repetiria desenes de milers de vegades aquella nit que tot just començava.

Escrivint...

Eren vora les dotze i la conversa estava en el seu punt àlgid. Ja havien deixat enrere les excuses que formalment els havien dut davant les pantalles i tot just entraven en aquell món desconegut, obert al que és ignot, un món aterradorament atractiu tant per als savis com per als inconscients. El joc era cada vegada més real i més difícil perquè un pas en fals podia desmuntar tota la conversa que s’havia teixit amb la paciència i la precisió d’un orfebre. Les emoticones eren essencials, un error i una mateixa frase podia prendre un matís absolutament diferent. Calia anar amb peus de plom però alhora també lleuger i sense cuirasses que limitessin l’acció. Era tot tan complex i tan apassionadament excitant. El temps s’escolava i es perdia enmig d’un tecleig obsessiu. Les frases s’enviaven inacabades per la pressa que l’altre llegís el que li dèiem, es reformulaven oracions senceres mitja dècima abans d’enviar-la per evitar qualsevol malinterpretació. Després d’enviar un missatge, el cor aturava el seu batec, tots els músculs i òrgans deixaven de rebre sang, pendents i expectants que la línia al costat de la foto canviés i ens digués que, finalment estava escrivint. Llavors el batec s’accelerava de cop, la sang saturava el cos i petites gotes de suor afloraven per tots els porus, fins que el seu missatge arribava. I tot tornava a començar un altre cop. Amb un ritme cada cop més accelerat, sedents d’escriptura.

Última connexió a la 01:22

Finalment, arribem a un punt en què algú dels dos recorda que l’endemà hi ha una presentació, una entrega important, una reunió o una classe a primera hora. Comença un comiat forçat i desganat, en què cadascú intenta aportar un últim detall per estirar els segons i evitar que el moment acabi. Malauradament, el moment arriba i la conversa acaba fins al dia següent. I així fins al dia que algú decideixi que no hi haurà més converses perquè li fan massa mal. En aquell moment, el temps congelarà aquella última connexió i recordareu les hores passades davant la pantalla amb un somriure que, inevitablement, farà mal. I maldareu per oblidar el que és inoblidable fins al dia que entengueu que res podia haver estat diferent i tots dos vau fer el correcte. Llavors, tot tornarà a començar.

Una mirada regalada

Hi ha moments que necessitem viure’ls i flotar. Creure’ns especials i únics, per nosaltres però especialment per als altres. Després aquests moments ens fan mal, molt de mal. Només de pensar-hi se’ns humitegen els ulls. Carrers i places, remors i olors, capvespres i albades, fins qüestions tan digitals com la vibració del mòbil ens hi fan pensar. Cada instant lliure de càrregues i pensaments superflus acaben substituïts per una única imatge, la teva. I no és una imatge qualsevol, que segurament ja bastaria per remoure’ns la consciència sinó que és la imatge en què et veus més bella. I no només és una bellesa entesa com a atractiu físic, és la Bellesa en majúscula, una bellesa que ho inclou tot: una mirada transparent i admirada, la bonhomia i la vitalitat que desprenies. Aquella imatge et representa a tu, en tot el teu esplendor. I per fer-ho tot molt més complicat correspon a un dels últims instants que vam compartir plegats, quan ni tan sols ens plantejàvem un futur que sabíem impossible ―però incert, la qual cosa mantenia viva la meva (i qui sap si també la teva) esperança. Va ser llavors, en un instant robat al temps inexorable, quan jo parlava dels meus anhels, del meu amor cap a la ciutat que ens havia vist fer-nos adults i del futur, que tu vas repenjar les galtes sobre els teus palmells de la mà. Tenies la mirada fixa en mi, incrèdula i admirada al mateix temps, desitjosa que jo no callés mai per poder seguir mirant-me d’aquella manera que mai ningú fins ara m’ha mirat mai més. Va ser llavors que vaig entendre que em podies fer molt de mal, ¿però com podia lluitar contra aquella remota i ínfima possibilitat de felicitat plena i absoluta? Vaig triar el camí més difícil perquè el millor ja havia ocorregut: aquella mirada pura, sincera i admirada val més que les tres setmanes de decaïment que seguiren l’inevitable. Potser no serem mai però aquella mirada va ser real i se’m fa real cada vegada que penso en tu. No em podries haver fet un regal millor.