Marxar

Marxo amb les maletes plenes i l'armari ben buit.

Només la pols servarà la meva memòria; 

me'n vaig, i res no em lliga aquí, no,

potser tan sols la boira.

Marxo i recito versos en silenci, cap endins,

temorós que algú els digui mai en veu alta.

Temorós que la vida sigui vida 

i la lletra només una tipografia falsa.

Marxo i al meu voltant no veig res, tot és fosc.

Només endavant intueixo certa llum.

Enrere tot són miratges famèlics

que ens criden sords amb els ulls clucs.

Marxo i encara dubto si avançar o retrocedir:

fugir cap al desconegut món il·luminat

o refugiar-me en la coneguda misèria passada.

M'equivocaria tant amb l'una com amb l'altra.

I malgrat tot, marxo. Sense saber on,

només amb la certesa que erraré de nou,

sigui aquí o allà; perquè creure vol dir moure's,

cap on calgui. Marxo, i avui plou.

Espelmes

Tothom va callar un instant i ella va tancar els ulls ben fort, per assegurar-se que no es deixava res enrere. Un... Dos... Tres segons... Era el centre d'atenció, com a ella li agradava, i encara va allargar l'espera un parell de segons més. Després va assentir lleugerament amb el cap i va somriure mentre la vista se li acostumava a aquelles vint-i-dues espurnes de llum. Quan va obrir la boca per agafar aire, la flama de les espelmes li va resplendir a les ninetes dels ulls. Uns ulls que, decidits, estaven a punt d'encetar una nova etapa. Més bona o més dolenta, això tant li feia, simplement era una etapa diferent i per estrenar. 

Va començar a agafar aire lentament, com si fos una alenada més, perquè al capdavall tot el que és extraordinari comença amb accions d'allò més normals. Volia encetar la nova etapa amb alegria, feliç i sabent-se acompanyada dels seus. Amb els pulmons ja quasi plens va fer una ullada al seu voltant i va pensar que hi era pràcticament tothom; i, malgrat tot, les absències es feien notar. Al seu voltant, desenes d'ulls l'escrutaven i li somreien com només ho poden fer les mirades d'aquells que realment ens estimen. Carregada d'aire, finalment es va decidir i va repenjar les mans sobre la taula, a banda i banda del pastís espelmat. S'aturà un instant i abans de començar a bufar recordà el nou i el vell desig de cada any. Va agafar embranzida i va deixar anar l'aire amb tota la seva força. Les va apagar totes de cop, amb la fortalesa i la decisió de qui salta al buit perquè sap que sota la fosca sempre hi ha una xarxa per recollir-nos. 

Amb l'últim fulgor de les metxes, aquell que s'apaga lentament com si el passat no volgués acabar de morir mai, la sala va quedar a les fosques i la gent va començar a riure, a aplaudir i a cridar. Enmig de la foscor més profunda i d'una gatzara creixent, ella es va mirar com les darreres puntes de llum es fonien entre el fum i va donar gràcies per tot el que tenia i per tot el que li havia de venir. 

Justament en aquell moment, aïllada de tot i de tothom, es va recordar d'aquells que no havien pogut ser amb ella en aquell dia tan especial. Hi va pensar tan fort que se li van fer ben presents. De fet, eren allà amb ella, acompanyant-la com sempre ho feien en els moments més importants. Se la miraven somrients, feliços de ser-hi, ni que fos a través de la projecció d'un record mig esvaït. Tots ells es van quedar allà fins que algú va pitjar l'interruptor i amb la llum tot va tornar a ser irremeiablement real: la gent, el menjar, els regals… Per més tangible que fos, res d'això no era important. No, va pensar, les coses realment importants només són nostres si se'ns fan reals quan no existeixen. 

Mentrestant, la gent va començar a acostar-se-li i la va començar a omplir de petons i abraçades, les mateixes que li haurien fet aquells que s'havien evaporat amb la realitat. Ella va tornar tots els petons i totes les abraçades, plenament conscient que volia viure el moment al màxim. En un moment donat li van començar a caure llàgrimes d'alegria i d'enyorança perquè viure intensament vol dir experimentar totes les sensacions de cop, com una bufetada sorda a la galta. Es va enfilar a la cadira i quan va ser a dalt es va eixugar les llàgrimes amb una riallada. Se'ls va mirar atentament, per no oblidar mai aquella visió i va començar a parlar. 

Jo no hi era, però estic segur que va passar així, perquè a la gent que desprèn amor sempre li acaben passant coses bones. Ah, i per molts anys, bonica!

Petits instants de temps

La plaça era pràcticament buida, només les taules i les cadires desocupades recordaven que el bar realment existia. Les ampolles buides de cervesa i quatre copes amb un cul de líquid sobre les taules era l'únic rastre de la presència humana al poble. Eren les tres de la tarda i la gent o acabava de dinar o ja feia petites capcinades al sofà. Sota el sol de la canícula només un parell de dragons escalant la paret de l'església s'atrevien a desafiar els termòmetres a punt d'explotar.

El temps prenia una altra dimensió amb l'arribada de l'agost. Les tardes s'allargaven com el fil d'Ariadna, que avançava constant i incessant sense que ningú el forcés. La calor deglutia les hores i les digeria pausadament, sense presses, oblidant sovint que amb la fi d'una hora n'havia de començar una de nova. Ningú no s'adonava que anaven passant l'una rere l'altra amb una lentitud pasmosa, com el somriure estúpid que se'ns apodera quan recordem un instant de felicitat oblidat en els records.

Enmig d'aquesta calma va sortir del bar un home amb un cafè amb gel en una mà i un llibre a l'altra. Es va asseure a l'ombra d'un dels grans plataners que refrescaven la plaça, de dia amb la seva ombra i de nit amb la remor de les seves fulles. Va fer un petit glopet del tallat mentre el glaçó de gel acariciava els seus llavis. Després va deixar el got a la taula i va fer una última ullada a la plaça deserta. Tot estava en ordre. Va treure el marcador i es va posar a llegir, amb un petit llapis a les mans amb el qual subratllava algunes petites grans veritats.
Al cap de ben poc va arribar a la plaça una nena que se li va acostar per darrere i li va tapar els ulls entremaliadament. Va riure quan l'home va fer un petit bot a la cadira que quasi li va fer caure el llibre que tenia entre les mans. Després l'home va somriure i va començar a dir noms a l'atzar, sabent perfectament quin era el nom que li permetria recuperar la visió. Entre nom i nom feia veure que dubtava, potser només fent temps per dir un nom que li fes gràcia a la nena. Al final, va decidir encertar-la. La nena va cridar un sí antològic mentre li retirava les mans dels ulls i l'abraçava pel coll. El pare li va fer un petó i li va donar un euro i mig perquè es comprés un gelat que es desfaria abans que pogués acabar-se'l. Amb els diners la nena va marxar corrent cap a dins el bar. La plaça va quedar de nou sola i sorda, silent i calorosa. La calma de l'inici de la tarda no trigaria a acabar-se i la gent començaria a acumular els cafès, els gelats i els digestius. Per això, abans que el temps comencés a passar cadenciosament, va obrir ben bé els ulls, per recordar sempre que són els petits detalls els que fan els grans moments de la vida.

Coratge

«Fear cuts deeper than swords.»

―Mai havia estat capaç de fer res de semblant. No he pogut evitar-ho, simplement no podia pensar en res més que en fer el que em deia el cor. El cap se m'ha col·lapsat i no servia per res.

―Però la pregunta clau és si te'n penedeixes.

―No em penedeixo de res del que he fet. Només em penedeixo de no haver actuat abans, de tenir por. El món és per als valents i temo tant aquesta parcel·la del món que tinc por, a actuar i a no actuar alhora. Suposo que la inacció és la sortida fàcil, una fugida endavant.

―M'encanta tot el que has fet per mi i estic orgullosa de tu, de com has canviat, de com m'has tractat, però…

―Sempre hi ha un maleït però. El millor de tot és que, per primera vegada, malgrat aquest "però" vaig seguir avançant. El pitjor de tot, que només m'hi vaig atrevir quan sabia que hi havia una xarxa. Ser valent quan tens els perills més o menys controlats no és ser valent és ser un hipòcrita, és una mostra de la poruguesa de l'esperit. 

―Fins a un cert punt tenir por no té per què ser dolent.

―Quan la por esdevé pànic no hi pots trobar mai un costat bo. El pànic t'atura, et descomposa, deixes de ser tu perquè les pors et dominen. Les pors acaben essent el teu jo visible i el jo de debò (si és que existeix) es dilueix i es difumina, s'amaga i desapareix. 

―Però jo l'he vist el teu jo. I a vegades desitjaria no haver-lo vist perquè… perquè… per això estem així

―No em pots dir això ara. No, ara no. 

Va eixugar-se els ulls aqüosos mentre era incapaç de mirar-la a la cara. Mirava els cotxes, la gent que anava i venia de comprar, abolutament aliena al que passava en aquella terrassa, en aquella taula, en aquelles dues cadires, separades per mig metre i un abisme insalvable. 

―Ara no em pots dir això. Si dius la merda de paraula, no pots dir-me que em vas veure alguna cosa; cada vegada que aquest "però" surt de la teva gola em destrossa les entranyes. Quan algú veu alguna cosa que no és capaç de verbalitzar haurien d'estar prohibits els peròs. Merda. Tot això em sobrepassa. Les coses bones sempre passen quan no som capaços d'assumir-ne les conseqüències. 

―No t'hauria de fer això. A tu no.

―Però és a mi a qui li passa. I a tu. I als nostres mons, complexos, interrelacionats, plens de connexions, d'impulsos, i alhora buits de fets, buits de realitat. La realitat és buida si no és plena. I què vol dir plena? Doncs plena vol dir feliç, acompanyada, compartida, còmplice, satisfeta, sense més necessitat que la de gaudir l'instant. Ser feliç és impossible? Segurament, probablement és la gràcia. Desitjar l'inabastable, tot es redueix a això. I quan hi som davant i ho prenem amb les mans se'ns desfà. I mentrestant ja hem avançat dues estacions més, hem malgastat temps, forces i recursos. Total per a què? Per no res.

―Mai és per res. Malgrat el "però" jo agraeixo tot el que hem passat, tot el que ens passa. Però…

―Però hi ha un "però" gros, gegant. Impossible. Som incapaços d'esquivar-lo, ens el trobem de morros i ens hi estrellem. Xoquem i repiquem, una vegada i una altra. La diferència és que alguns hi anem en solitud i solitaris, mentre que per a tu la solitud només és aparent i mai és solitària. És per això que ets capaç de dir que el camí de la felicitat "mai és per res". Al capdavall ens assemblem més del que m'imaginava al principi. Jo vaig deixar enrere les pors quan tu vas fer els primers passos, però tu només et vas acostar perquè sabies que, malgrat tot, tenies la teva pròpia xarxa de salvació a casa.

―T'estàs passant. Estàs dolgut i ho entenc. Jo mateixa m'odio per haver-te portat a aquest punt però ara estàs sent injust amb mi.

―Potser sí. I què? Entre tu i jo només hi ha un però, una remota possibilitat de no res. Tant li fa tot. I al mateix temps sé que res del que acabo de dir és cert. Sóc incapaç de pensar que alguna cosa que t'afecti m'és igual. No, no m'és igual, per més que sàpiga que si fos així tot seria molt més fàcil. Vull el millor per a tots dos, malgrat tot.

―…

―…

―No t'ho mereixes això.

―Per què ho dius això? És clar que m'ho mereixo. No sóc humà com qualsevol altre persona? Doncs és evident que m'he d'enamorar i he d'odiar. Vull equivocar-me, errar una vegada i una altra, fins a la sacietat. Vull cometre tots els errors que m'he perdut fins ara per culpa de la por. Vull sentir totes les emocions: les bones, les dolentes i les pitjors. 

―Jo sóc de les pitjors?

―Tu has has format part de totes tres, progressivament, i darrerament les ocupes totes tres tu sola. És fantàstic. T'aprecio, t'odio, t'adoro. No em pots fer sentir més coses. Per primer cop sento que visc, i tanmateix visc ara i em sé moribund demà. El "però" em mata i m'impedeix adonar-me com d'increïble és tot el que visc ara i aquí. La simple idea d'un demà plegats, d'un nosaltres etern, d'una vida infinita. Tot això, aquesta remota possibilitat que mai serà, m'impedeix veure-hi amb claredat.

―Jo no puc fer-ho però tu, pel teu bé, m'has d'oblidar.

―Ja ho sé, i ho intento amb totes les meves forces. I en sóc incapaç. De nou, tinc por. Por de què? Encara no ho sé ni jo. Sóc incapaç de trobar respostes dignes, que no siguin excuses barates, perquè per a això he de rebuscar ben al fons de l'ànima i no tinc esma per enfrontar-me a mi mateix. Mirar de saber qui és un mateix pot ser aterrador, per això la majoria de la gent es dedica a alienar-se l'esperit amb drogues, sexe i futbol. Per què creus que la gent ja no va a missa? Perquè allà la gent es fa preguntes i això no és trendy, és millor estar al dia de totes les nimietats de la vida social que no saber qui és la persona amb qui convius tota la vida. Oblidar-te? No podré fer-ho mai. 

―Per què?

―Perquè en un moment donat em vas fer perdre la por com no l'havia perduda mai. Ni que fos per uns instants, crec que em vaig mirar al mirall i m'hi vaig reconèixer. Només per aquell instant de felicitat absoluta, per aquell instant místic, donaria la vida i tu, sense saber-ho, me'l vas oferir en safata sense demanar res a canvi. Tenia por i en segueixo tenint però ara sé que sóc capaç de no tenir-ne perquè ho he experimentat. "Feliços els que creuen sense haver vist" (Jn 29), doncs jo no sóc d'aquests. Jo fins que no he vist no he estat capaç de creure i fins i tot ara, encara a estones, dubto de la meva fe en mi. M'he adonat que només poden viure plenament els valents. Sense coratge la felicitat és només una màscara de gel, que es fon amb el contacte càlid del cos humà. Ser feliç és la qüestió i la pregunta clau és com. Amb tu havia trobat el coratge, creia haver trobat la valentia i una bona manera de fer aquest camí incert vers una felicitat indefinida.

Durant les respostes ella se'l mira sense creure's que tot allò estigui passant. En certs instants abaixa el cap, mira la taula i tanca els ulls per sentir-hi millor. És incapaç d'entendre perquè els està passant tot allò. Voldria poder anar més enllà però tot és massa complicat. La tristesa l'envaeix quan ell finalment calla. Té la impressió que s'ha buidat de debò, potser per primera vegada. Aixeca el cap, es miren fixament als ulls. Imago animi vultus, iudices oculi. "El rostre és el mirall de l'ànima, els ulls el seu intèrpret", deia Ciceró. En aquell moment els seus ulls interpretaven qualsevol música celestial imaginable. No sap si està preparada per a la resposta però abans que pugui repensar-s'ho se li escapen quatre paraules, una pregunta. La resposta és immediata.

―Em perdones aquest però?

―No, pitjor. T'estimo

Aquesta és la conversa que ell hauria volgut tenir, amb coratge i determinació, amb l'ànima oberta de bat a bat, exposada a les inclemències de la vida. Però…

Entendre el miracle

Els fulls del diari anaven passant en una cadència pausada, en consonància amb la lleugera brisa del vent del sud. Passaven les pàgines però ningú no s'hi deturava. Cap dels grans titulars cridaven l'atenció de ningú, ni tan sols d'aquell ésser que, absort com estava en altres pensaments, feia girar els fulls de manera mecànica. Després de la secció internacional passava la de política, la de societat, la de cultura, la d'esports, la d'economia... De cop, les pàgines s'acabaven i, amb elles, les excuses per fer sense fer res. En aquell moment sí que es va sorprendre. La seva mà havia topat amb la no resistència de l'aire, justament quan ell s'esperava l'aspre contacte amb el paper imprès, amb aquell tacte brut de tinta. Va ser en aquell moment quan es va mirar el diari per primera vegada, començant pel final, com un sublim missatge enviat per quelcom (o qualcú) indeterminat, provinent de més enllà del que podrem arribar a entendre mai. 

En aquell moment, quan es mirava les mans nuoses i arrugades no les reconeixia, incapaç com era de fer balanç de res. Tot i que havia plantejat que aquells dies de descans com un moment de reflexió i calma, no trobava mai el moment de fer net amb la seva consciència. Qualsevol detall, qualsevol excusa era suficientment bona com per allunyar-lo del que realment sabia que havia de fer: posar ordre a la seva vida, fer un pas endavant, deixar enrere la vella i pesada motxilla per avançar lleuger, àgil, engrescat, sense pors. Però de moment només llegia sense parar atenció, sentia música sense escoltar-la, menjava sense gana. Tot el dia se'l passava sense fer res de profit, ni tan sols fent net amb la seva consciència, mutilat de la capacitat de decidir cap a on volia anar. Només una cosa, una persona de fet, l'acompanyava sense ser-hi. Només l'Èlia, només ella. La resta... A qui li importava la resta? 

I sabia que era un error. L'Èlia no hi era, però al mateix temps la seva presència es feia real en qualsevol nimietat: un nom, un carrer, una bicicleta, una expressió, una rialla... Si això significa no ser-hi, a ell no li importava deixar d'existir. El fascinava la potència intangible de l'eternitat, expressada en qualsevol petit instant de vida, perpetuada per sempre en els records inextingibles, venerada en petits altars de devoció fervorosa. Ser o no ser no és la qüestió. Sempre som, d'una manera o altra, la veritable qüestió és què roman del que som. Era incapaç de deixar d'estimar l'Èlia, ni tan sols d'odiar-la o d'oblidar-la, perquè havia assolit el zenit dels seus somnis: aconseguia fer-se viva en tot i arreu. L'Èlia apareixia en el perfum del romaní d'un turó qualsevol, encara que ella no hi hagués estat mai. L'Èlia es feia vívida en les paraules que mai hauria pronunciat però que ―miracle!― pronunciades en boca d'un estrany esdevenien ressucitadores, sense necessitat de dir "Llàtzer, camina".

En cada posta de sol, però sobretot en cada aurora se li acostava i li xiuxiuejava un bon dia estremidor. En el naixement del dia, que ja esperava despert, incapaç d'aclucar els ulls, ella s'acostava i brindaven junts per la vida. Èlia, que significa resplendent com el Sol... no podrien haver triat un nom més adient per a ella. Es feia de dia i els primers rajos s'escampaven melodiosament, amb una tonada suaument reverberant, ben simple, amb dos mots entrellaçats i a voltes mesclats: Èlia i vida.

Èlia, vida, Èlia, vida, Èlia, vine.

Per què no véns? Per què només véns així. Èlia, on ets? Començava a odiar la idea de trobar-la a tot arreu. «Vull que siguis aquí, al meu costat ―deia, en els moments de lúcida bogeria―; et vull a tu, però només a tu. No vull la teva omnipresència, vull el teu tacte, el teu esguard, el teu somriure trapella. Vull l'impossible.» Per fi, ara ho entén.

L'home s'ha aturat uns instants, amb la mirada vibrant després d'una descoberta vital. El gran misteri de la vida pren sentit per uns instants. El sentit de la vida és que no té cap mena de sentit perquè viure és estimar i l'amor no es pot explicar. Ho ha entès, ha d'agrair la presència encara que hagi estat ínfima de l'amor. Aquells dies, hores, minuts i segons viscuts amb amor són els importants. Però només per uns instants sembla capir el veritable sentit de la vida. Després, trist i entotsolat, torna a capficar-se i perd la lucidesa, oblida els detalls i magnifica el que és irrellevant. Retorna a la seva desgraciada existència, capficat en foteses sense importància, fins al proper instant que decideixi viure. Potser llavors tornarà a veure, en els petits detalls l'essència de la vida.