Enyorança

He viscut massa intensament
el que ja no valoro.
Hauria de somriure
i només puc enyorar
un futur fals que no és
ni tan sols passat.

He viscut massa intensament
el que ja no valoro

perquè m'he entestat a fer;

fer sense ser, sense saber 

què voler ser. M'he fet 

aliè del que més m'estimava.

He viscut massa intensament
el que ja no valoro

i m'he perdut en viaranys

d'impossibles objectius

que he aconseguit 

quan els he buidat de sentit.

He viscut massa intensament
el que ja no valoro.
I ara enyoro una vida fosa,
imaginada en el penediment
dels silencis que ressonen
en l'eco de la memòria.

D'una riba a l'altra

Sóc fill d'una cultura oblidada
que mai podré fer meva del tot
perquè parla amb les mans
el que callen les orelles;
els mots de les meves mans
els sento sense voler-ho.

Sóc, a més, fill d'un país incomprès,
que existeix però no és,
que reivindica i no assoleix,
que parla però no l'escolten
perquè té una llengua pròpia
que ningú vol entendre.

Sóc fill de dues cultures
que pateixen del mateix mal,
però s'emmirallen i no es veuen.
Les connectem uns pocs, els qui anem
d'una riba a l'altra, parlant
dues llengües que són nostres
només per uns instants,
preguntant-nos eternament
si anem o venim

Mina de silencis

Els meus poemes parlen del fracàs
dels miners de la temptativa.
Monòtons arqueòlegs de galeries
esgotades des de fa segles,
per on transiten els ecos
del passat i el futur estroncat.
Tossuts, caven i busquen,
entre picades i palades,
un silenci inabastable.

Inesperadament feliç

Ens hem assegut a fer un cafè 

al sol miratjós d'una tarda de febrer. 
Aliens a les bicicletes fugitives 
de l'arquitectura triomfant, 
m'has parlat de tu.
Després jo t'he parlat de mi.
Però en cap moment hem parlat 
d'aquell nosaltres que un dia 
vam decidir que no existiria.

T'he observat amb el prisma del temps 
i he valorat una decisió encertada 
malgrat el dolor i la ràbia. 
Ja no som tu i jo.

Som un nosaltres que mai 
hauríem pogut preveure.

Ara que sé que no ens perdrem 
en complicacions inútils ni en pors 
inexplicables. Ens trobarem 
de tant en tant, dissimulant un somriure.
Ens explicarem misèries i, potser,
alguna temptativa fallida. Senzillament això.

I xerrarem ―tu més que jo― 
del conegut futur incert 
que mai ens unirà 
com vam preveure quan érem 
miners de la temptativa. 
Mentrestant, haurem creat 
un nosaltres superior i sincer, 
basat en l'esperança 
que només val la pena 
estimar la bondat i la bogeria 
d'un nosaltres inesperadament feliç.