Proclama*

Sofrim encara la intransigència

persistent de la ignorància;

també, la covardia, vil i còmplice,

de l'oblit buscat.

Lluitem encara per la dignitat

d'un poble que es manté ferm

contra la injustícia i l'opressió

de legalitats deslegitimades.

Vencerem potser algun dia

i serenament honrarem

els qui sofriren i lluitaren

per un país lliure i just.

* En el 75è aniversari de l'afusellament del Pr. Companys

Finestres

He vist el mar somnolent
des de l'habitació sense finestres
que vam compartir tantes nits.
Les recordo com et recordo a tu:
sense voler-ho, sense evitar-ho.
M'enyoro del temps que sé que no tornarà
però el busco, inconformista i tossut,
com un alè d'esperança
de la brisa que ens despertava plegats.
Avui que he tornat tot sol,
sabent que mai més no m'abraçaràs,
el nostre mar m'ha dit adéu
i m'ha esquitxat d'enyor i tristesa.
Per això he tancat les finestres,
de cop, sense atrevir-me a mirar enfora.

Tot i res

Tot és ara i res - J. Vinyoli

No preguntis mai el sentit de res,
la vida és només un cúmul
d'absurditats sordes que reverberen,
tossudes, als murs de la memòria.
Seu i observa la immensitat del no-res,
allà ho trobaràs tot, ben endins,
aïllat de les pressions,
proper a la veritat del subconscient,
aliè a tu i senyal de la teva essència.
Ho tenim tot i no som res.

Mines sense cel

Des del balcó veig uns llençols que onegen,
acompassats, en un terrat celeste.
Són lluny, molt lluny, però el seu oreig
tranquil·litza el neguit de la incertesa.
Veient-los m'he adonat que mai
no he tingut uns llençols blancs
ni un terrat al cel on estendre 

els somnis al ritme del futur imprecís.
La vida ens ha arrabatat il·lusions nonades
mentre cavàvem, tossuts i obstinats,
les galeries dels miners de la temptativa.

Sé que hi haurà un dia

Sé que hi haurà un dia
que em faré gran i enyoraré
somnis distorsionats
per albades i tempestes.
Seguiré creient en absurditats irrellevants
que m'allunyen de mi,
voluntàriament i a consciència.
Seguiré sense saber qui sóc
perquè m'hauré difuminat,
gota a gota, sense adonar-me'n.
Ho hauré fet tot
i no seré res;
tot haurà estat en va,
excepte la paraula.

Signes de memòria

A voltes se'm fa estrany
poder escriure els mots
i no poder fer mai tinta els signes
que m'han acotxat, tendrament,
en el bressol del silenci.

En els dies que no vocalitzo els mots,
gesticulo inconscient les idees.
Esdevinc un breu encenall d'infantesa,
que retorna als records
per fer vívids els orígens
en un instant fonedís.

En aquells moments m'adono
que no tindrem mai prou poetes
que ens salvin els signes
dels clarobscurs de la memòria.

(In)comprensió

Hem provat d'entendre els altres
i els hem mirat de llegir
les mans, els ulls i els somriures.
Tot en va, 

                 buit de sentit, 

                                        frustrant.

No sabem absolutament res
de ningú,
encara menys dels qui acaronem,
besem i saludem cada dia. Res.
Prou feina tenim a mirar d'entendre
si som alguna cosa més
que una fulla d'un llibre abandonat
en una llibreria de vell.

No entenem res, només som 

obstinats miners de la temptativa
que caven dia rere dia
amb l'esperança de trobar
un graal de comprensió
que ningú sap si existeix.
Dels altres només entendrem
el sentiment d'incomprensió,
però exigirem ser compresos
tossudament.

Només som humans que caven
sense saber per què.
Incompresos ara i sempre,
incomprensibles eternament.

Enyorança

He viscut massa intensament
el que ja no valoro.
Hauria de somriure
i només puc enyorar
un futur fals que no és
ni tan sols passat.

He viscut massa intensament
el que ja no valoro

perquè m'he entestat a fer;

fer sense ser, sense saber 

què voler ser. M'he fet 

aliè del que més m'estimava.

He viscut massa intensament
el que ja no valoro

i m'he perdut en viaranys

d'impossibles objectius

que he aconseguit 

quan els he buidat de sentit.

He viscut massa intensament
el que ja no valoro.
I ara enyoro una vida fosa,
imaginada en el penediment
dels silencis que ressonen
en l'eco de la memòria.

D'una riba a l'altra

Sóc fill d'una cultura oblidada
que mai podré fer meva del tot
perquè parla amb les mans
el que callen les orelles;
els mots de les meves mans
els sento sense voler-ho.

Sóc, a més, fill d'un país incomprès,
que existeix però no és,
que reivindica i no assoleix,
que parla però no l'escolten
perquè té una llengua pròpia
que ningú vol entendre.

Sóc fill de dues cultures
que pateixen del mateix mal,
però s'emmirallen i no es veuen.
Les connectem uns pocs, els qui anem
d'una riba a l'altra, parlant
dues llengües que són nostres
només per uns instants,
preguntant-nos eternament
si anem o venim

Mina de silencis

Els meus poemes parlen del fracàs
dels miners de la temptativa.
Monòtons arqueòlegs de galeries
esgotades des de fa segles,
per on transiten els ecos
del passat i el futur estroncat.
Tossuts, caven i busquen,
entre picades i palades,
un silenci inabastable.

Inesperadament feliç

Ens hem assegut a fer un cafè 

al sol miratjós d'una tarda de febrer. 
Aliens a les bicicletes fugitives 
de l'arquitectura triomfant, 
m'has parlat de tu.
Després jo t'he parlat de mi.
Però en cap moment hem parlat 
d'aquell nosaltres que un dia 
vam decidir que no existiria.

T'he observat amb el prisma del temps 
i he valorat una decisió encertada 
malgrat el dolor i la ràbia. 
Ja no som tu i jo.

Som un nosaltres que mai 
hauríem pogut preveure.

Ara que sé que no ens perdrem 
en complicacions inútils ni en pors 
inexplicables. Ens trobarem 
de tant en tant, dissimulant un somriure.
Ens explicarem misèries i, potser,
alguna temptativa fallida. Senzillament això.

I xerrarem ―tu més que jo― 
del conegut futur incert 
que mai ens unirà 
com vam preveure quan érem 
miners de la temptativa. 
Mentrestant, haurem creat 
un nosaltres superior i sincer, 
basat en l'esperança 
que només val la pena 
estimar la bondat i la bogeria 
d'un nosaltres inesperadament feliç.

Sepulcre de temptatives

Cavem infatigables
en mines de marbre
superficialment asfixiants,
on busquem or i argent,
robins, potser també
el primer diamant.

Disposats al que calgui
sacrifiquem converses,
postes de sol i comiats
tendres d'aeroport.
Tot per una pedreta
brillant i immortal.
Tot per la insignificància,
tot pel no res.

Les lloses de marbre
que s'amunteguen una
           sobre
l'altra, són com les veritats
d'una clara nit d'estiu
de què mai gaudirem
de la mina estant.

I aixafats sota el pes
del marbre, sepulcrarem
anhels i esperances
que ens ajudin a oblidar
l'aspror de la vida.
Tot per descobrir-nos nus
al fons d'un pou buit
una tarda gelada de gener.

Al capdavall, només som
miners de la temptativa.

Futur

Hauré de desracionalitzar-ho
absolutament tot si vull
acaronar amb els guants
l'ombra de la felicitat
que ens defuig, fidel
al frenetisme foll
del càlcul mil·limètric.

Hauré de tastar el risc
de l'emoció inesperada
de la trobada fortuïta,
forçada per l'atzarós
humanisme conscient
de la improvisació.

Hauré de batallar sempre
amb la realitat atrapada
en cercles polars de gel
que abdueixen el temps
aturat. Quiet. Congelat.

Hauré de ballar la dansa
de la inconsciència feliç,
descalç i embolcallat
en un vestit imperial.

Hauré de somniar llars

habitades pel foc i rius
de tinta esbravada.

Hauré d'estendre la carícia
per fer vívida la creença.

Hauria de fer tantes coses…

Viatge en autobús

Marxes cansada, delerosa
de tornar a casa quan fosqueja
i encenen fanals d'atzabeja
els poetes que maten la prosa.

Les llums dels cotxes fan nosa,
l'acceleració urbana et mareja
però sents dins teu enveja
de la immensitat que s'imposa.

Mentre t'acostes al passat
recordes vells anhels enterrats
sota les presses per fer-te gran.

Rebràs un missatge inesperat,
―"Vull veure't anit, als descampats."―
i tots els anhels ressucitaran.

Voràgine

Fugim de voràgines cícliques
que s'entrellacen tossudes
en huracans d'incertesa
de temporals permanents.

No hem entès encara
que precisament la fugida
és la voràgine més fidel. 

Seguim pensant que aturar-se
és renunciar i planem,
sense sentit, sobre enlloc,
sense pistes on aterrar
el dia que ens cansem de volar.

Serà segurament massa tard

quan acarem la realitat;

haurem oblidat d'on fugíem 

i on volíem arrecerar-nos.

No hem entès encara 

que precisament la fugida 

és la voràgine més fidel. 

Temorosos del dolor i l'amor,
la voràgine és la nostra benzina
filosofal, la inesgotable energia
d'una maleïda metzina
que anestesia la vida.

Retorn

Repenjada sobre la gèlida finestra,
el teu alè difumina el firmament
d'estels i pensaments.
En la fosca, tot retorna.

Després de setmanes d'estudi
tornes a casa, ben lluny i tan a prop.
La vibració del vidre,
un pont entre dos mons:
l'un conegut, desert;
l'altre anònim, multitudinari.

Fora fa fred, i vent.
Els arbres tremolen,
la lluna s'amaga.
Tot és silenci.
Dins només fa fred:
les dents repiquen,
les mirades es perden.
Tot és silenci.

A Barcelona resten les hores
i potser alguna persona.
Potser, sempre potser.
Instal·lats en les incerteses
el temps passa, i en cada corba
s'allunya el futur i torna el passat.

Mentre somnies un temps
que es dissol en els records
--una llar de foc i un canelobre
inútil i preciós-- l'horitzó s'encén.
Un rètol diu casa, un altre diu Nadal. 

No hi ha neu, ni rens, ni estels.
En l'eixordadora claror de leds,
tot és fosca i silenci.
És Nadal i tot retorna.

Brindis

Brinden les copes
plenes de cava
per acomiadar
l'any que es fon,
entre records i rialles.

En uns minuts
tot serà nou,

―com cada demà―

per no deixar de ser
nosaltres, com sempre.

Brindaran les campanes,
tot encetant la vida
d'un temps nou.
Un repic, dos repics...
fins a dotze lentes
besades de plom.

Llavors tot acabarà,
i tot recomençarà.

I quan mori el ressò
del metall passat,
brindaran els llavis
per les esperances
que es fan i es desfan
a cada instant.