Busquem enfora

Busquem enfora
les preguntes incertes
a respostes sabudes
que habiten dins nostre;

ens qüestionem tan sols
per no conèixer res més
del que no volem saber.

Aprendrem només preguntes
inútils i buides de sentit
per esdevenir bombolles
alienades, de fum fonedís.

Tot serà per desaparèixer
constantment. Evitant rastres
que delatin el nostre pas.

La vida haurà estat només
un grapat de preguntes buides,
i les respostes certes restaran
per sempre mudes, censurades.

Bells els qui creuen

Intento fer de mi algú irreal.
Només sé buscar la bellesa
enmig dels petits gestos
de la generositat ben entesa.

Vull sentir més fort encara
el crepitar del meu cor accelerat
sense grans raons aparents,
només per un petit desig fet realitat.

Escolto veus que clamen
riquesa, propietats, prestigi...
I jo només vull tot el que no
en requereix cap vestigi.

Sobtats, m'assenyalen
amb superbs dits daurats,
encegats, hostes de l'avarícia,

hostatges dels ulls tintats.

Amb la mirada plena i els dits nus
passejo per la vida amb cura
i sense por, buscant sempre
la màgia i l'emoció pura.

El meu cor crepita encara,
sedent de bellesa viva,
saciat de riqueses postisses,
miner de la temptativa.

Regal de Nadal

Desperta un somriure
llarg i embadalit
quan pensa en el regal
enviat sense sentit,
rebut incrèdul,
incomprès ara i sempre.

Només en la nit de l'aurora
els dos amants s'enyoren.
Ell la busca, ella plora.
Ella busca, ell la plora.
I els regals romanen,
impassibles,
rastres de la penyora.

Rere la porta

Fites la porta constantment.
S'obre i es tanca, una vegada
i una altra. Res canvia,
cada volta la mateixa desil•lusió.

El somni que mor a cada batec
reneix amb el tintineig de la campana.
Els somriures que moren al vent,
un dia, cansats, s'apagaran.

Esperes un somni alat que,
potser, només és real
en les nits més dolces
de la imaginació sense límits.

Potser tot és fals. Segur.
Només el xiuxiueig dels arbres
ens acompanya sempre.
Mentrestant, la porta s'obre i es tanca.

Preguntes

Admiro la gent que és capaç de viure,
simplement pel fet de ser viva;
sense preguntes, sense buscar respostes,
sentint en el plaer de deixar escolar el temps.

Admiro els que fan les preguntes
encertades al moment precís,
amos del seu propi destí,
llauradors dels seus futurs incerts.

Admiro els qui fan preguntes sense resposta,
sabedors de la inutilitat,
somniadors de la utopia permanent,
éssers atemporals de l'eternitat.

Odio la gent que no pregunta
i vol respostes precises,
els qui pregunten a destemps,
els qui no escolten les respostes.

I jo? Qui sóc? Què vull?
Busco les preguntes i les respostes.
Les busco en el silenci,
allà on tot s'escolta.

Cavo tant i tan a fons
que no trobaré mai el que busco.
Només el silenci del meu alè
i el rascar d'una ploma sobre el paper.

Barrots

És complicat estimar en la soledat
nua de parets blanques, impol·lutes,
mentre el món és fora, viu i barrat
darrere grans finestres brutes.

És sempre més fàcil callar,
                                            escriure,
                                                            plorar
versos inacabables.
Llançar els fulls a la llar de foc.
Veure com s'encenen lentament;
                    tot mor dins de casa.

Blanca destrucció de mentides pures,

torna enrere: escup la tinta, reconstrueix

les cendres, apaga les flames mudes.

Millor, no tornis, però ―com el Fènix― reneix.

És sempre més fàcil somniar,

                                                composar,

                                                                  morir

lentament, a tocar de les brases

fumejants i d'un poema de Vinyoli

(pre entendre millor qui deixem de ser).

Per escriure cal sortir, barrots trencats,

embrutar parets. Cal desaprendre

a estimar en soledat; cal aprendre

a ser estimat acompanyat.

Però mentrestant, cremem fulls de tinta

tot sentint el brogit de la vida clara.

Simfònicament rasca la ploma. 

És un nou vers que mata.