Proclama*

Sofrim encara la intransigència

persistent de la ignorància;

també, la covardia, vil i còmplice,

de l'oblit buscat.

Lluitem encara per la dignitat

d'un poble que es manté ferm

contra la injustícia i l'opressió

de legalitats deslegitimades.

Vencerem potser algun dia

i serenament honrarem

els qui sofriren i lluitaren

per un país lliure i just.

* En el 75è aniversari de l'afusellament del Pr. Companys

Finestres

He vist el mar somnolent
des de l'habitació sense finestres
que vam compartir tantes nits.
Les recordo com et recordo a tu:
sense voler-ho, sense evitar-ho.
M'enyoro del temps que sé que no tornarà
però el busco, inconformista i tossut,
com un alè d'esperança
de la brisa que ens despertava plegats.
Avui que he tornat tot sol,
sabent que mai més no m'abraçaràs,
el nostre mar m'ha dit adéu
i m'ha esquitxat d'enyor i tristesa.
Per això he tancat les finestres,
de cop, sense atrevir-me a mirar enfora.

Tot i res

Tot és ara i res - J. Vinyoli

No preguntis mai el sentit de res,
la vida és només un cúmul
d'absurditats sordes que reverberen,
tossudes, als murs de la memòria.
Seu i observa la immensitat del no-res,
allà ho trobaràs tot, ben endins,
aïllat de les pressions,
proper a la veritat del subconscient,
aliè a tu i senyal de la teva essència.
Ho tenim tot i no som res.

Mines sense cel

Des del balcó veig uns llençols que onegen,
acompassats, en un terrat celeste.
Són lluny, molt lluny, però el seu oreig
tranquil·litza el neguit de la incertesa.
Veient-los m'he adonat que mai
no he tingut uns llençols blancs
ni un terrat al cel on estendre 

els somnis al ritme del futur imprecís.
La vida ens ha arrabatat il·lusions nonades
mentre cavàvem, tossuts i obstinats,
les galeries dels miners de la temptativa.

Sé que hi haurà un dia

Sé que hi haurà un dia
que em faré gran i enyoraré
somnis distorsionats
per albades i tempestes.
Seguiré creient en absurditats irrellevants
que m'allunyen de mi,
voluntàriament i a consciència.
Seguiré sense saber qui sóc
perquè m'hauré difuminat,
gota a gota, sense adonar-me'n.
Ho hauré fet tot
i no seré res;
tot haurà estat en va,
excepte la paraula.

Signes de memòria

A voltes se'm fa estrany
poder escriure els mots
i no poder fer mai tinta els signes
que m'han acotxat, tendrament,
en el bressol del silenci.

En els dies que no vocalitzo els mots,
gesticulo inconscient les idees.
Esdevinc un breu encenall d'infantesa,
que retorna als records
per fer vívids els orígens
en un instant fonedís.

En aquells moments m'adono
que no tindrem mai prou poetes
que ens salvin els signes
dels clarobscurs de la memòria.

(In)comprensió

Hem provat d'entendre els altres
i els hem mirat de llegir
les mans, els ulls i els somriures.
Tot en va, 

                 buit de sentit, 

                                        frustrant.

No sabem absolutament res
de ningú,
encara menys dels qui acaronem,
besem i saludem cada dia. Res.
Prou feina tenim a mirar d'entendre
si som alguna cosa més
que una fulla d'un llibre abandonat
en una llibreria de vell.

No entenem res, només som 

obstinats miners de la temptativa
que caven dia rere dia
amb l'esperança de trobar
un graal de comprensió
que ningú sap si existeix.
Dels altres només entendrem
el sentiment d'incomprensió,
però exigirem ser compresos
tossudament.

Només som humans que caven
sense saber per què.
Incompresos ara i sempre,
incomprensibles eternament.