Converses a la vora del carregador

“a la nostra edat, ara que cadascun de nosaltres ha

esdevingut un petit amo d’una petita veritat…”

Quim Monzó

Quan desbloquejava el telèfon ja sabia que s’equivocava i ho feia amb la plena consciència de qui vol errar amb la intenció de sentir-se viu. Viure al capdavall és ―reflexionava ell― pensar, sentir, actuar i fracassar. L’èxit és efímer i només és possible després de molts fracassos; fracassar és, per tant, el camí per a l’èxit. Quin contrasentit tan malauradament certa!

Última connexió a les 22:35

Havia deixat el mòbil carregant-se a l’habitació abans d’anar a sopar i després de menjar s’havia entretingut una estona amb un programa de televisió. Era tan dolent que a la primera pausa es va retirar, a llegir, es va dir. No mentia del tot. Ja quan avançava pel passadís sentia la vibració del telèfon que indicava que algú li devia enviar alguna cosa. Quan el va desbloquejar, a la pantalla li va aparèixer un avís que deia: 44 missatges sense llegir de 3 converses diferents. Però a ell només li importava una de les converses, la que tenia només 2 missatges. Va obrir primer les altres dues. La primera era una discussió sense sentit sobre la darrera enquesta preelectoral (en aquell moment se li’n fotia absolutament), va tirar enrere i va obrir l’altra conversa. Tampoc era gaire rellevant, un dubte existencial absolutament irrisori sobre com calia presentar un treball (¿per què la gent insisteix a imprimir-los quan els poden entregar telemàticament?). Va fer el mateix que havia fet amb l’anterior, ja el contestaria després. Va encarar el missatge important, amb por i nervis, il·lusió i recança, amb moltes i gens de ganes d’obrir-lo; per què se li feia tan complicat? Al capdavall només eren lletres, grafies formades per centenars de píxels que, malgrat tot, li provocaven aquell torrent d’emocions. Sabia que quan ho llegís quedaria atrapat per un estrany embruix. Aquelles paraules l’obligarien a respondre una i altra vegada, entrant en una dansa circular, en un piloteig infinit, en què només la son podia vèncer els seus dits i el seu tecleig incansable.

Per armar-se de força sempre observava la seva fotografia, en blanc i negre, somrient, com qui no ha trencat mai un plat i amb els rínxols caient-li lleugerament pels costats. Mirava amunt com si tingués ganes de volar ben lluny, cap a un cel blau i lúcid on poder fer realitat els seus somnis. I qui sabia si els seus somnis l’incloïen a ell o només era una de tantes valls, rius o muntanyes que es trobaria en la seva volada. Sempre es fixava en aquella rialla feliç, la d’algú que se sap vivint la vida al màxim, sense grans pors perquè la por ens fa presoners dels nostres malsons. Per inèrcia, sempre acabava fixant-me en el seu nassarró; si t’hi fixaves bé, aquell nas xato li donava un lleuger toc entremaliat que la feia ―semblava impossible― encara més atractiva.

En línia

Va decidir-se a entrar dins la conversa tement, com cada dia, que aquella eufòria inicial podia esvanir-se en qualsevol moment. La màgia té aquestes coses, arriba quan menys te l’esperes i es fon enmig d’un núvol que apareix per sorpresa. Tenia tantes ganes de contestar-li el missatge i, alhora, tenia tanta por a no saber dir les paraules idònies. Per on començar? Escriure el seu nom sempre li donava una valentia extra. Només va escriure una paraula: Èlia. I tal i com la va haver enviat dues paraules aparegueren al costat del seu nom: en línia. Havia de seguir escrivint, ella deuria estar frisosa al davant de la pantalla, tan lluny i tan a prop, ben present encara que no la pogués veure. Els seus dits van començar a moure’s a dos centímetres de la pantalla, cercant la frase que l’introduís en aquell món fantàsticament espantós, ple d’il·lusions i tan buit de probabilitats. Al final es va decidir i el seu dit polze va encertar la primera lletra de la frase, en una acció que repetiria desenes de milers de vegades aquella nit que tot just començava.

Escrivint...

Eren vora les dotze i la conversa estava en el seu punt àlgid. Ja havien deixat enrere les excuses que formalment els havien dut davant les pantalles i tot just entraven en aquell món desconegut, obert al que és ignot, un món aterradorament atractiu tant per als savis com per als inconscients. El joc era cada vegada més real i més difícil perquè un pas en fals podia desmuntar tota la conversa que s’havia teixit amb la paciència i la precisió d’un orfebre. Les emoticones eren essencials, un error i una mateixa frase podia prendre un matís absolutament diferent. Calia anar amb peus de plom però alhora també lleuger i sense cuirasses que limitessin l’acció. Era tot tan complex i tan apassionadament excitant. El temps s’escolava i es perdia enmig d’un tecleig obsessiu. Les frases s’enviaven inacabades per la pressa que l’altre llegís el que li dèiem, es reformulaven oracions senceres mitja dècima abans d’enviar-la per evitar qualsevol malinterpretació. Després d’enviar un missatge, el cor aturava el seu batec, tots els músculs i òrgans deixaven de rebre sang, pendents i expectants que la línia al costat de la foto canviés i ens digués que, finalment estava escrivint. Llavors el batec s’accelerava de cop, la sang saturava el cos i petites gotes de suor afloraven per tots els porus, fins que el seu missatge arribava. I tot tornava a començar un altre cop. Amb un ritme cada cop més accelerat, sedents d’escriptura.

Última connexió a la 01:22

Finalment, arribem a un punt en què algú dels dos recorda que l’endemà hi ha una presentació, una entrega important, una reunió o una classe a primera hora. Comença un comiat forçat i desganat, en què cadascú intenta aportar un últim detall per estirar els segons i evitar que el moment acabi. Malauradament, el moment arriba i la conversa acaba fins al dia següent. I així fins al dia que algú decideixi que no hi haurà més converses perquè li fan massa mal. En aquell moment, el temps congelarà aquella última connexió i recordareu les hores passades davant la pantalla amb un somriure que, inevitablement, farà mal. I maldareu per oblidar el que és inoblidable fins al dia que entengueu que res podia haver estat diferent i tots dos vau fer el correcte. Llavors, tot tornarà a començar.