Una mirada regalada

Hi ha moments que necessitem viure’ls i flotar. Creure’ns especials i únics, per nosaltres però especialment per als altres. Després aquests moments ens fan mal, molt de mal. Només de pensar-hi se’ns humitegen els ulls. Carrers i places, remors i olors, capvespres i albades, fins qüestions tan digitals com la vibració del mòbil ens hi fan pensar. Cada instant lliure de càrregues i pensaments superflus acaben substituïts per una única imatge, la teva. I no és una imatge qualsevol, que segurament ja bastaria per remoure’ns la consciència sinó que és la imatge en què et veus més bella. I no només és una bellesa entesa com a atractiu físic, és la Bellesa en majúscula, una bellesa que ho inclou tot: una mirada transparent i admirada, la bonhomia i la vitalitat que desprenies. Aquella imatge et representa a tu, en tot el teu esplendor. I per fer-ho tot molt més complicat correspon a un dels últims instants que vam compartir plegats, quan ni tan sols ens plantejàvem un futur que sabíem impossible ―però incert, la qual cosa mantenia viva la meva (i qui sap si també la teva) esperança. Va ser llavors, en un instant robat al temps inexorable, quan jo parlava dels meus anhels, del meu amor cap a la ciutat que ens havia vist fer-nos adults i del futur, que tu vas repenjar les galtes sobre els teus palmells de la mà. Tenies la mirada fixa en mi, incrèdula i admirada al mateix temps, desitjosa que jo no callés mai per poder seguir mirant-me d’aquella manera que mai ningú fins ara m’ha mirat mai més. Va ser llavors que vaig entendre que em podies fer molt de mal, ¿però com podia lluitar contra aquella remota i ínfima possibilitat de felicitat plena i absoluta? Vaig triar el camí més difícil perquè el millor ja havia ocorregut: aquella mirada pura, sincera i admirada val més que les tres setmanes de decaïment que seguiren l’inevitable. Potser no serem mai però aquella mirada va ser real i se’m fa real cada vegada que penso en tu. No em podries haver fet un regal millor.