Els fulls del diari anaven passant en una cadència pausada, en consonància amb la lleugera brisa del vent del sud. Passaven les pàgines però ningú no s'hi deturava. Cap dels grans titulars cridaven l'atenció de ningú, ni tan sols d'aquell ésser que, absort com estava en altres pensaments, feia girar els fulls de manera mecànica. Després de la secció internacional passava la de política, la de societat, la de cultura, la d'esports, la d'economia... De cop, les pàgines s'acabaven i, amb elles, les excuses per fer sense fer res. En aquell moment sí que es va sorprendre. La seva mà havia topat amb la no resistència de l'aire, justament quan ell s'esperava l'aspre contacte amb el paper imprès, amb aquell tacte brut de tinta. Va ser en aquell moment quan es va mirar el diari per primera vegada, començant pel final, com un sublim missatge enviat per quelcom (o qualcú) indeterminat, provinent de més enllà del que podrem arribar a entendre mai.
En aquell moment, quan es mirava les mans nuoses i arrugades no les reconeixia, incapaç com era de fer balanç de res. Tot i que havia plantejat que aquells dies de descans com un moment de reflexió i calma, no trobava mai el moment de fer net amb la seva consciència. Qualsevol detall, qualsevol excusa era suficientment bona com per allunyar-lo del que realment sabia que havia de fer: posar ordre a la seva vida, fer un pas endavant, deixar enrere la vella i pesada motxilla per avançar lleuger, àgil, engrescat, sense pors. Però de moment només llegia sense parar atenció, sentia música sense escoltar-la, menjava sense gana. Tot el dia se'l passava sense fer res de profit, ni tan sols fent net amb la seva consciència, mutilat de la capacitat de decidir cap a on volia anar. Només una cosa, una persona de fet, l'acompanyava sense ser-hi. Només l'Èlia, només ella. La resta... A qui li importava la resta?
I sabia que era un error. L'Èlia no hi era, però al mateix temps la seva presència es feia real en qualsevol nimietat: un nom, un carrer, una bicicleta, una expressió, una rialla... Si això significa no ser-hi, a ell no li importava deixar d'existir. El fascinava la potència intangible de l'eternitat, expressada en qualsevol petit instant de vida, perpetuada per sempre en els records inextingibles, venerada en petits altars de devoció fervorosa. Ser o no ser no és la qüestió. Sempre som, d'una manera o altra, la veritable qüestió és què roman del que som. Era incapaç de deixar d'estimar l'Èlia, ni tan sols d'odiar-la o d'oblidar-la, perquè havia assolit el zenit dels seus somnis: aconseguia fer-se viva en tot i arreu. L'Èlia apareixia en el perfum del romaní d'un turó qualsevol, encara que ella no hi hagués estat mai. L'Èlia es feia vívida en les paraules que mai hauria pronunciat però que ―miracle!― pronunciades en boca d'un estrany esdevenien ressucitadores, sense necessitat de dir "Llàtzer, camina".
En cada posta de sol, però sobretot en cada aurora se li acostava i li xiuxiuejava un bon dia estremidor. En el naixement del dia, que ja esperava despert, incapaç d'aclucar els ulls, ella s'acostava i brindaven junts per la vida. Èlia, que significa resplendent com el Sol... no podrien haver triat un nom més adient per a ella. Es feia de dia i els primers rajos s'escampaven melodiosament, amb una tonada suaument reverberant, ben simple, amb dos mots entrellaçats i a voltes mesclats: Èlia i vida.
Èlia, vida, Èlia, vida, Èlia, vine.
Per què no véns? Per què només véns així. Èlia, on ets? Començava a odiar la idea de trobar-la a tot arreu. «Vull que siguis aquí, al meu costat ―deia, en els moments de lúcida bogeria―; et vull a tu, però només a tu. No vull la teva omnipresència, vull el teu tacte, el teu esguard, el teu somriure trapella. Vull l'impossible.» Per fi, ara ho entén.
L'home s'ha aturat uns instants, amb la mirada vibrant després d'una descoberta vital. El gran misteri de la vida pren sentit per uns instants. El sentit de la vida és que no té cap mena de sentit perquè viure és estimar i l'amor no es pot explicar. Ho ha entès, ha d'agrair la presència encara que hagi estat ínfima de l'amor. Aquells dies, hores, minuts i segons viscuts amb amor són els importants. Però només per uns instants sembla capir el veritable sentit de la vida. Després, trist i entotsolat, torna a capficar-se i perd la lucidesa, oblida els detalls i magnifica el que és irrellevant. Retorna a la seva desgraciada existència, capficat en foteses sense importància, fins al proper instant que decideixi viure. Potser llavors tornarà a veure, en els petits detalls l'essència de la vida.
En aquell moment, quan es mirava les mans nuoses i arrugades no les reconeixia, incapaç com era de fer balanç de res. Tot i que havia plantejat que aquells dies de descans com un moment de reflexió i calma, no trobava mai el moment de fer net amb la seva consciència. Qualsevol detall, qualsevol excusa era suficientment bona com per allunyar-lo del que realment sabia que havia de fer: posar ordre a la seva vida, fer un pas endavant, deixar enrere la vella i pesada motxilla per avançar lleuger, àgil, engrescat, sense pors. Però de moment només llegia sense parar atenció, sentia música sense escoltar-la, menjava sense gana. Tot el dia se'l passava sense fer res de profit, ni tan sols fent net amb la seva consciència, mutilat de la capacitat de decidir cap a on volia anar. Només una cosa, una persona de fet, l'acompanyava sense ser-hi. Només l'Èlia, només ella. La resta... A qui li importava la resta?
I sabia que era un error. L'Èlia no hi era, però al mateix temps la seva presència es feia real en qualsevol nimietat: un nom, un carrer, una bicicleta, una expressió, una rialla... Si això significa no ser-hi, a ell no li importava deixar d'existir. El fascinava la potència intangible de l'eternitat, expressada en qualsevol petit instant de vida, perpetuada per sempre en els records inextingibles, venerada en petits altars de devoció fervorosa. Ser o no ser no és la qüestió. Sempre som, d'una manera o altra, la veritable qüestió és què roman del que som. Era incapaç de deixar d'estimar l'Èlia, ni tan sols d'odiar-la o d'oblidar-la, perquè havia assolit el zenit dels seus somnis: aconseguia fer-se viva en tot i arreu. L'Èlia apareixia en el perfum del romaní d'un turó qualsevol, encara que ella no hi hagués estat mai. L'Èlia es feia vívida en les paraules que mai hauria pronunciat però que ―miracle!― pronunciades en boca d'un estrany esdevenien ressucitadores, sense necessitat de dir "Llàtzer, camina".
En cada posta de sol, però sobretot en cada aurora se li acostava i li xiuxiuejava un bon dia estremidor. En el naixement del dia, que ja esperava despert, incapaç d'aclucar els ulls, ella s'acostava i brindaven junts per la vida. Èlia, que significa resplendent com el Sol... no podrien haver triat un nom més adient per a ella. Es feia de dia i els primers rajos s'escampaven melodiosament, amb una tonada suaument reverberant, ben simple, amb dos mots entrellaçats i a voltes mesclats: Èlia i vida.
Èlia, vida, Èlia, vida, Èlia, vine.
Per què no véns? Per què només véns així. Èlia, on ets? Començava a odiar la idea de trobar-la a tot arreu. «Vull que siguis aquí, al meu costat ―deia, en els moments de lúcida bogeria―; et vull a tu, però només a tu. No vull la teva omnipresència, vull el teu tacte, el teu esguard, el teu somriure trapella. Vull l'impossible.» Per fi, ara ho entén.
L'home s'ha aturat uns instants, amb la mirada vibrant després d'una descoberta vital. El gran misteri de la vida pren sentit per uns instants. El sentit de la vida és que no té cap mena de sentit perquè viure és estimar i l'amor no es pot explicar. Ho ha entès, ha d'agrair la presència encara que hagi estat ínfima de l'amor. Aquells dies, hores, minuts i segons viscuts amb amor són els importants. Però només per uns instants sembla capir el veritable sentit de la vida. Després, trist i entotsolat, torna a capficar-se i perd la lucidesa, oblida els detalls i magnifica el que és irrellevant. Retorna a la seva desgraciada existència, capficat en foteses sense importància, fins al proper instant que decideixi viure. Potser llavors tornarà a veure, en els petits detalls l'essència de la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada