Espelmes

Tothom va callar un instant i ella va tancar els ulls ben fort, per assegurar-se que no es deixava res enrere. Un... Dos... Tres segons... Era el centre d'atenció, com a ella li agradava, i encara va allargar l'espera un parell de segons més. Després va assentir lleugerament amb el cap i va somriure mentre la vista se li acostumava a aquelles vint-i-dues espurnes de llum. Quan va obrir la boca per agafar aire, la flama de les espelmes li va resplendir a les ninetes dels ulls. Uns ulls que, decidits, estaven a punt d'encetar una nova etapa. Més bona o més dolenta, això tant li feia, simplement era una etapa diferent i per estrenar. 

Va començar a agafar aire lentament, com si fos una alenada més, perquè al capdavall tot el que és extraordinari comença amb accions d'allò més normals. Volia encetar la nova etapa amb alegria, feliç i sabent-se acompanyada dels seus. Amb els pulmons ja quasi plens va fer una ullada al seu voltant i va pensar que hi era pràcticament tothom; i, malgrat tot, les absències es feien notar. Al seu voltant, desenes d'ulls l'escrutaven i li somreien com només ho poden fer les mirades d'aquells que realment ens estimen. Carregada d'aire, finalment es va decidir i va repenjar les mans sobre la taula, a banda i banda del pastís espelmat. S'aturà un instant i abans de començar a bufar recordà el nou i el vell desig de cada any. Va agafar embranzida i va deixar anar l'aire amb tota la seva força. Les va apagar totes de cop, amb la fortalesa i la decisió de qui salta al buit perquè sap que sota la fosca sempre hi ha una xarxa per recollir-nos. 

Amb l'últim fulgor de les metxes, aquell que s'apaga lentament com si el passat no volgués acabar de morir mai, la sala va quedar a les fosques i la gent va començar a riure, a aplaudir i a cridar. Enmig de la foscor més profunda i d'una gatzara creixent, ella es va mirar com les darreres puntes de llum es fonien entre el fum i va donar gràcies per tot el que tenia i per tot el que li havia de venir. 

Justament en aquell moment, aïllada de tot i de tothom, es va recordar d'aquells que no havien pogut ser amb ella en aquell dia tan especial. Hi va pensar tan fort que se li van fer ben presents. De fet, eren allà amb ella, acompanyant-la com sempre ho feien en els moments més importants. Se la miraven somrients, feliços de ser-hi, ni que fos a través de la projecció d'un record mig esvaït. Tots ells es van quedar allà fins que algú va pitjar l'interruptor i amb la llum tot va tornar a ser irremeiablement real: la gent, el menjar, els regals… Per més tangible que fos, res d'això no era important. No, va pensar, les coses realment importants només són nostres si se'ns fan reals quan no existeixen. 

Mentrestant, la gent va començar a acostar-se-li i la va començar a omplir de petons i abraçades, les mateixes que li haurien fet aquells que s'havien evaporat amb la realitat. Ella va tornar tots els petons i totes les abraçades, plenament conscient que volia viure el moment al màxim. En un moment donat li van començar a caure llàgrimes d'alegria i d'enyorança perquè viure intensament vol dir experimentar totes les sensacions de cop, com una bufetada sorda a la galta. Es va enfilar a la cadira i quan va ser a dalt es va eixugar les llàgrimes amb una riallada. Se'ls va mirar atentament, per no oblidar mai aquella visió i va començar a parlar. 

Jo no hi era, però estic segur que va passar així, perquè a la gent que desprèn amor sempre li acaben passant coses bones. Ah, i per molts anys, bonica!