Barrots

És complicat estimar en la soledat
nua de parets blanques, impol·lutes,
mentre el món és fora, viu i barrat
darrere grans finestres brutes.

És sempre més fàcil callar,
                                            escriure,
                                                            plorar
versos inacabables.
Llançar els fulls a la llar de foc.
Veure com s'encenen lentament;
                    tot mor dins de casa.

Blanca destrucció de mentides pures,

torna enrere: escup la tinta, reconstrueix

les cendres, apaga les flames mudes.

Millor, no tornis, però ―com el Fènix― reneix.

És sempre més fàcil somniar,

                                                composar,

                                                                  morir

lentament, a tocar de les brases

fumejants i d'un poema de Vinyoli

(pre entendre millor qui deixem de ser).

Per escriure cal sortir, barrots trencats,

embrutar parets. Cal desaprendre

a estimar en soledat; cal aprendre

a ser estimat acompanyat.

Però mentrestant, cremem fulls de tinta

tot sentint el brogit de la vida clara.

Simfònicament rasca la ploma. 

És un nou vers que mata.