Fites la porta constantment.
S'obre i es tanca, una vegada
i una altra. Res canvia,
cada volta la mateixa desil•lusió.
El somni que mor a cada batec
reneix amb el tintineig de la campana.
Els somriures que moren al vent,
un dia, cansats, s'apagaran.
Esperes un somni alat que,
potser, només és real
en les nits més dolces
de la imaginació sense límits.
Potser tot és fals. Segur.
Només el xiuxiueig dels arbres
ens acompanya sempre.
Mentrestant, la porta s'obre i es tanca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada