Quan cau el sol, rere la torre de guaita
el cel s'ataronja i els núvols prims
s'esfilagarsen. La brisa m'empaita.
Són les culpes, que baixen dels cims.
s'esfilagarsen. La brisa m'empaita.
Són les culpes, que baixen dels cims.
Les llambordes ballen i fem tentines,
orfes de sinceritat, fills de la correcció,
pares de la hipocresia; com nines
russes que temen l'acció i l'omissió.
orfes de sinceritat, fills de la correcció,
pares de la hipocresia; com nines
russes que temen l'acció i l'omissió.
Des de la torre algú mira al passat
i canta grans alabances falses,
i menteix sobre l'horitzó albirat.
Encegats, enlairem mancances.
i canta grans alabances falses,
i menteix sobre l'horitzó albirat.
Encegats, enlairem mancances.
Lentament, el taronja es va esvanint,
poruc, sota el pes del temps i la culpa.
El guaita ja no ens veu i, adormint
el temps, aviat oblidarà la memòria bruta.
Diguem qui vam ser,
diguem-ho ara que encara hi som
perquè demà res serà ver,
només quedarà la culpa i el cel de plom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada