Algun dia passarà que obrirem les finestres per omplir-nos d'aire i l'aire ens xuclarà a nosaltres. I incapaços de sorprendre'ns, en un món en què tot canvia diverses vegades al dia, acceptarem resignats el nostre fat. Ballarem un vals heterodox i aeri amb el torrent d'aire i la gent ens prendrà per bojos (encertadament, no cal dir-ho) . I, incapaços de sorprendre'ns, encara demanarem un bis quan la música s'acabi. Així, flotant pels cels de la ciutat, anirem d'una banda a l'altra, sense rumb ni cap timó per prendre'l. I somriurem als núvols quan s'apartin per deixar-nos pas, aliens totalment al fet que no s'aparten sinó que els fem fora, insensibles a tot allò que passa al nostre voltant. I vindrà la nit i voldrem parlar a les estrelles fugaces que fugiran de nosaltres, empeses per alguna energia còsmica que no entenem però tampoc ens sorprèn. La lluna seguirà allà dalt, quieta, impassible, ben il•luminada, guardiana dels nostres secrets nocturns. I l'endemà, ben desperts i sense son, seguirem sense entendre res però encara sense sorprendre'ns de res. Passaran les hores i els dies i estarem sols, enduts pels designis del vent, potser guiats per les estrelles i salvaguardats pels secrets de la lluna. I un bon dia, quan ja tota la realitat sembli impossible apareixerà ell (o ella) i tornarem a sorprendre'ns i a dubtar de tot. El vent ens tornarà a casa, les estrelles i la lluna semblaran inassolibles i ens tornarem a fer preguntes sense resposta esperant descobrir alguna gran veritat. Llavors, i només llavors, quan obrim la finestra sense saber si ballarem un vals amb el vent o si simplement ens colpirà una alenada d'aire fresc, sorpresos passi una cosa o l'altra, podrem començar a entendre una mica més el misteri. Dubto, ergo, ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada