Ofec

Respiraria el teu somriure
si els estels, al firmament,
brillessin al compàs del vent,
fràgils, de vidre.

Observaria la teva veu
si tot just fos setembre
i la platja, nua i de marbre,
es colgués de neu.

Resseguiria els teus ulls,
si no fos cec i sord,
pilot sense port,
escriptor sense fulls.

Escoltaria les teves passes,
si oblidés que a l'abril
les roses són roges
i les lletres enamorades.

I com que no respiro ni observo,
ni ressegueixo ni escolto,
ofegat dins el fel d'amargor
que traspua l'ànima bruta,
moro a cada vers.
Sàdicament,
i poc
a poc.